dissabte, de febrer 28, 2009

No és només un altre tarda de divendres


És febrer, però aquest divendres semblava primavera. Anava per l'autopista a 80 cap el Garraf a passar una tarda de solitud i vela, excitat per l'interessant perspectiva professional que se'm obra desprès de més de cinc anys de sequera. Bufava un ponent variable entre 10 i 15 nusos i el mar era pla. Tot molt agradable. Vaig instal·lar ràpidament la maniobra de l'espí, amb el meu nou invent pels barbers. Abans de les quatre sortia per la bocana i em posava a cenyir. Malgrat que el casc no esta prou net feia uns sis nusos a 35 graus del vent. He acordat amb el contramestre que la propera setmana farem una suspensió per a netejar-lo. Bordo de mar i quan el sol ja era molt baix, bordo de terra i obrir-me fins a empopar. No porto rellotge per a gaudir més del moment. Com que el vent havia rolat no calia trabutxar per tornar. Com sempre arrossegant un curri sense pescar ni un plàstic. Crec que entre tots i tot hem aconseguit esterilitzar la nostra costa mediterrània. Un desastre. Tornar amb l'espí era molt gustós, ja que la petita ona que hi havia t'acabava d'empènyer. Malgrat es feia fosc no podia parar. Encara hi havien alguns pescadors amb més moral que jo i la patrulla de la Guàrdia Civil que tornava a port. Jo no podia parar. Al arribar davant de Garraf no volia entrar a port i vaig seguir amb l'espí. M'havia agafat el síndrome del Mestre Bernard Moitessier que com recordava Joan Sol al seu blog, després de donar la volta al mon en solitari a la primera regata d'aquestes característiques i malgrat anar primer no va voler passar per l'arribada i va seguir navegant per a retornar a les illes del Pacífic donant una altre volta al planeta. Jo vaig recobrar la lucidesa molt abans i a l'alçada de Port Ginesta vaig tornar enrere. L'excel·lent jornada va acabar amb un sopar de tapes per a dos al Paco Meralgo i una copa al Dry Martini amb els de la tercera edat.

diumenge, de febrer 15, 2009

Les tardes s'allarguen



Els divendres a la tarda són un moment especial, el millor de tot el cap de setmana. Hi han dos dies de festa per davant que encara no s'han espatllat. És la situació més propera a la felicitat. Encara no he anat al super o he perdut tota la tarda davant de l'ordinador preparant un avorrit Powerpoint. A més, durant l'hivern el port esta solitari, només hi han els mariners, els que treballen al varador i els pocs que viuen en un vaixell. Justament aquesta setmana em van dir que una parella, nebots d'un antic soci de vaixell, estan vivint en el Suan a Port Ginesta. Un Falcon de 28 peus fet a Vic que irònicament s'anomenava Suan perquè sona com Swan. Suposo que el deuen haver arreglat ja que per dins estava totalment destrossat per les nostres regates i sobre tot, per les dels primers propietaris. Afortunadament les tardes cada vegada són més llargues i menys fredes. Aquest divendres a les quatre quan vaig arribar el mar estava com un plat, però afortunadament va aparèixer un Garbí que ràpidament va pujar fins a 16 - 18 nusos. Tot un plaer per a cenyir, fer bordos i tornar d'empopada. El que fa temps que no apareix és la pesca. Malgrat tot, jo no perdo l'ocasió de tirar la canya. La pel·lícula recull l'empopada i la radio que sempre m'acompanya en aquestes tardes de relax i vela.

diumenge, de febrer 08, 2009

Estrenar les veles


Finalment he pogut navegar amb les veles noves. Han passat més de tres mesos des de que les vaig escaparrar al Tornado de Salou. Les veles són tan noves, tan maques que em feia por caçar-les amb força. Al vídeo es veu que no estan prou tenses.

Aquesta tarda el mar estava mogut. Tornaven a anunciar vent i els comunicats i avisos eren aterradors. A Catalunya sempre passa el mateix. Fa quinze dies no passava res i una ventada anunciada pels meteoròlegs va produir morts i moltes destrosses. Els polítiques que van ignorar l'alerta, ja que continuaven amb els seus actes i amb les seves inauguracions, van acabar culpant al meteoròlegs, a la imprudència dels esportistes i a la vagància dels funcionaris que no eren als ajuntaments en cap de setmana. El govern no va assumir cap responsabilitat. Aquest cap de setmana, que és una mica ventós al Cap de Creus i al Delta , esta ple d'alarmes i d'avisos. Ara sí que són eficients. Sempre cal que s'atropelli algú per a posar un semàfor. Cal que hi hagin morts per organitzar un programa preventiu davant del vent. En tot cas jo no he sortit perquè no m'arrisco a fer un altre avis a la companyia d'assegurances i esperar les veles durant tres mesos més.

dilluns, de febrer 02, 2009

El Camerone és el millor


El Camerone va cinquè en temps real a la Transquadra. Aquesta regata és la travessa l'Atlàntic en solitari o a dos per a majors de quaranta anys. Ara estan fent la segona i ultima etapa que surt de Madeira. Aquest vaixell és un Farr 31 amb el que vàrem fer regates d'equip durant cinc anys una colla d'amics. Abans que nosaltres l'havia tingut el De la Gandara i altres regatistes professionals. El vàrem anar a buscar a Galicia. A nosaltres ens el va comprar l'actual propietari i regatista afeccionat, el francès Michel Renouard per celebrar que havia complert 50 anys. La noticia és de gran transcendència per nosaltres ja que malgrat anar set tripulants, ens retiràvem de les regates quan el vent pujava més de 20 nusos. En Michel travessa tempestes tot sol. És el nostre heroi. Li hem de preguntar com ho fa ja que realment el vaixell és extremadament lleuger (2200 kg) i esta sobredimensionat de veles. Realment a França hi ha un altre nivell i en Michel és un Crac.